JUNTS CONTRA LA POBRESA

El proper dia 17 es celebra el Dia Internacional per l’Eradicació de la Pobresa. Aquesta diada va ser creada l’any 1993 per l’Assemblea General de l’ONU amb la finalitat de promoure una major consciència sobre la necessitat de suprimir la pobresa i la indigència arreu del món. El lema d’ enguany “Junts contra la pobresa” vol posar de relleu la necessitat d’una aliança mundial en la lluita contra aquesta xacra social.

La pobresa es una realitat cada cop més propera. Segons les dades de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya un 20,4% de la població catalana viu sota el llindar de la pobresa, es  dir  un de cada cinc catalans no disposen d’ingressos econòmics suficients per afrontar les necessitats bàsiques de la vida quotidiana.  La població major de 65 anys és el col·lectiu més vulnerable amb una taxa de risc a la pobresa del 25,1%, seguida dels menors de 16 anys amb un 23,4%. Actualment, del total de 600.000 persones aturades, n’hi ha 340.000 que no cobren l’atur i, d’aquestes, més de 160.000 no tenen cap altra tipus de cobertura econòmica. Entre l’actual més i el proper mes de març, es calcula que un 70% de les persones aturades hauran esgotar les prestacions de l’atur. ( www. donemelmillordenosaltres.cat )

A Manresa, com a tot arreu, cap vegada hi ha mes persones que queden fora de la cobertura dels recursos públics. Ho demostren les dades de Càrites Arxipestral de Manresa publicades aquesta setmana, segons les quals s’han duplicat i, en alguns casos, triplicat, el nombre de casos que atenen. (Regió 7, 12.10.2011)

Tots podem assumir compromisos per fer més efectiva la lluita contra la pobresa. A nivell individual podem contribuir incrementant la nostra col·laboració, econòmica o personal, amb les entitats que treballen en aquest camp, especialment amb aquelles que no tenen només un plantejament assistencialista sinó també de promoció de les persones i de canvi de les estructures que generen la pobresa. Tots podem fer alguna cosa per enfortir i vertebrar encara més el ric teixit d’entitats solidàries que te Catalunya.

Però el compromís individual no ens ha de fer oblidar que  son les institucions i els governs els que tenen la major responsabilitat en impulsar polítiques que contribueixin progressivament a eradicar la pobresa. El proper dia 17 es una data que el govern de la Generalitat podria aprofitar per anunciar, en lloc de noves retallades, tres compromisos solemnes: en primer lloc que fa seus els objectius europeus de lluita contra l’exclusió; en segon lloc que treballarà per equiparar la inversió social a Catalunya, actualment del 17,8%, amb la de la resta de la Unió Europea, on és del 26% i en tercer lloc la creació d’un sistema més ambiciós de protecció social i de rendes mínimes d’inclusió que cobreixi les necessitat bàsiques de les persones en risc d’exclusió.

Seria una bona manera de demostrar que el govern de la Generalitat es conscient que tots els índex de benestar i qualitat de vida apunten a un creixement de la desigualtat i, de fet, cap a una polarització fulminant de la societat. La despossessió material i simbòlica que comporta la pobresa, no es el millor camí per construir un país amb una identitat col·lectiva forta. No es possible l’avenç nacional sense polítiques que afavoreixin la cohesió social.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

EL DOLOR DE LA CRISI

Les darreres dades que he pogut trobat a Internet sobre el nombre de suïcidis a Catalunya son de l’any 2009 i indiquen que 440 persones van morir aquell any  com a conseqüència de suïcidis consumats, xifra que si es compara amb la de l’any 2006, en el que van morir 334 persones per la mateixa causa, donen un increment del 31%, en els darrers tres anys, del nombre de persones que han decidit posar fi voluntàriament a la seva vida.

 Ignoro quina es l’evolució d’aquesta xifra des de l’any 2009 fins ara, però us ben asseguro que, en el meu entorn social, mai havia sentit parlar tant com ara de persones que han decidit llevar-se la vida de forma voluntària. Al darrere d’aquests casos hi ha, en moltes ocasions, situacions econòmiques molt complicades.

 AIxò m’ha fet reflexionar que hi ha costos invisibles de la crisi que ningú no comptabilitza. La crisi es mesura habitualment pel nombre de persones aturades, d’empreses tancades, pel percentatge de reducció del PIB o pel nombre de desnonaments d’habitatges. Però la crisi també genera un índex de desesperació que ningú no calcula. La desesperació es el grau zero de l’esperança, el súmmum de la tristesa i la decepció; es la sensació de no poder escapar a la dissort ni esperar cap tipus de felicitat. Es una decepció insuperable que, en algunes persones, acaba sent mortífera.

 Però els seus efectes no es manifesten només a nivell individual. Encara que no siguin tant irreparables com ho es el suïcidi a nivell personal, no podem menystenir els efectes socials de la manca d’expectatives que genera la persistència de la crisi. Davant la brutalitat de la crisi, les incerteses s’acumulen, els horitzons s’esfumen, el mon es mostra opac i la història sembla no tenir cap lògica humana. Perduts en el cor de la crisi, molta gent es presa de la indiferència social, la desafecció política, l’ individualisme exacerbat i la xenofòbia.

 Malgrat tot, entre les ruïnes de la crisi econòmica i les desferres de la desestructuració social que té com a conseqüència, són molts els ciutadans que volem introduir engrunes d’humanitat en la bàrbara maquinària dels mercats que ens dominen; molta gent que ens sentim compromesos en la recerca d’una implicació responsable i que experimentem el desig d’una acció col·lectiva de transformació econòmica i social. Que ens volem encarar amb els responsables perfectament identificables de l’actual situació per dir-los que el seu camí no va enlloc i que existeixen altres solucions als problemes de la societat.

 Un cop més es torna a sentir la necessitat de somiadors que pensin i de pensadors que somiïn per retrobar, no pas un model acabat, perfilat i empaquetat de societat, sinó una nova forma de veure, d’analitzar la societat, d’organitzar l’economia, de relacionar-se amb la natura. La frase“arrisca les teves passes per camins que ningú ha trepitjat, arrisca el teu cap en pensaments que ningú ha pensat”, es podia llegir a les parets del teatre Odeò de París al maig del 68. La situació actual ens convida a fer audàcies semblants.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

A BONES HORES …

A bones hores alguns s’han adonat que una part de la solució de la crisi passa per recuperar una fiscalitat més justa i progressiva. Rubalcaba, Duran i Lleida i altres conversos que ara s’adonen que es necessari gravar aquells que més tenen, han estat durant aquests darrers anys votant en contra, sempre que han tingut ocasió, totes les propostes que han arribat al Parlament espanyol, a favor d’una fiscalitat més justa. Particularment Duran i Lleida, el polític més valorat de l’estat i al que espero no assemblar-me mai en res, no ha tingut mai pels a la llengua per deixar de volta i mitja a tots aquells que, com en Joan Herrera i altres ignorants esquerranosos, s’atrevien a suggerir que moltes retallades serien innecessàries si no haguessin prèviament escanyat l’erari públic amb desgravacions i regals fiscals tant més generosos quan mes ric era el receptor.

 PSOE, PP i CiU han estat companys del lamentable viatge que aquest país ha fet en els darrers vuit anys cap a una fiscalitat regressiva. Ha estat a l’estat espanyol on, en el període d’expansió econòmica que es va cloure l’any 2007, es va produir en major mesura un procés de rebaixa de la pressió fiscal sobre les rendes més altes, així com sobre l’ impost de les societats. També és l’economia espanyola i catalana unes de les que suporten una despesa pública inferior en termes relatius al PIB. L’altra tret que ens diferencia es un frau fiscal superior a la mitjana europea i una excessiva permissivitat que fa que els que incorren en aquest tipus de delictes amb prou feines els purguin .

 Ha fet falta la proximitat de la campanya electoral per aconseguir que als polítics esmentats se’ls relaxin els esfínters i comencin a dir coses que fins ara eren heretgia. Val mes tard que mai. Però no es tracta de fer uns quants retocs per quedar be amb el personal ara que venen eleccions. Es tracta de posar fi a totes les incongruències del sistema fiscal espanyol, entre les que podem assenyalar com a més importants: les rendes del treball i del capital estan gravades a tipus diferents a igual nivell d’ingrés; els tipus impositius als nivells de renda més alts s’han rebaixat; desapareixen impostos que graven la riquesa, com podria ser l’ impost de patrimoni que ara ha estat restituït; es creen fórmules específiques i de tracte favorable per a les inversions de les grans fortunes, com són les SICAV; s’introdueixen desgravacions i regals fiscals, i es fa caure, així, la recaptació global del sistema; es desequilibra la recaptació entre la imposició directa i la indirecta, i aquesta es reforça; o la més recent de totes, la desaparició de l’ impost de successions quan ja només gravava les grans herències, etc.

 És important, tot i els efectes recaptatoris limitats, que s’hagi obert la porta de l’ impost del patrimoni, però hem d’insistir en la necessitat i la urgència d’abordar una reforma profunda del sistema fiscal, que retorni als seus principis originaris. Necessitem un sistema fiscal que garanteixi la suficiència d’ingressos per fer les polítiques públiques necessàries per garantir una sortida de la crisi més justa i solidària.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Les vergonyes de Plataforma per Catalunya

 

Dins les pàtries històriques de l’Europa de les nacions, la nova globalització dels fluxos migratoris ha donat lloc  a fenòmens d’hostilitat econòmica popular cap als nouvinguts, així com de resistència contra tot allò que es percebi com una amenaça contra la identitat cultural de grup. A mesura que la crisi acumula les incerteses personals de molta gent, els horitzons de vida s’esfumen  i el món es mostra cada cop més opac,  la xenofòbia empastifa gradualment els engranatges de les institucions polítiques.

 Impulsats pels vents de nous obscurantismes i sobre un trama social teixida a base de pors, rumors, mentides i ressentiments, reapareixen els nous bruixots que amb arguments demagògics, autoritaris i racistes, culpen als estrangers, als moros molt particularment, de tots els problemes, de tots els mals, de totes les inseguretats.

 A casa nostra, aquesta setmana hem tingut, al ple de l’ajuntament de Manresa, un exemple del discurs odiós, del doble llenguatge i de la hipocresia política de Plataforma per Catalunya, que per una banda afirmen, només quan tenen un micròfon al davant, que ells no son racistes ni xenòfobs però fan tot el possible per dificultat la integració dels immigrants, en aquest cas intentant aconseguir un acord del ple municipal per impedir l’exercici futur del dret de vot del immigrants, en concret dels ciutadans del Marroc, país amb el que l’Estat espanyol està preparant un conveni de reciprocitat. Al ple municipal del passat dijous, Plataforma per Catalunya fa posar a la vista de tothom les seves pudents vergonyes.

 Com va dir al ple la portantveu de Tots fem Bages, la integració social de les persones nouvingudes no es altra cosa que la possibilitat de participar en la societat d’ acollida en igualtat de condicions, en igualtats de drets i en igualtat de deures. Una persona està realment integrada en un conjunt humà quan els altres la identifiquen i els mateix s’identifica com a membre de la comunitat, quan està reconeguda com a ciutadà tant davant la mirada dels altres com davant dels drets i obligacions que tenen la resta de membre de la comunitat. En definitiva, una persona està integrada quan forma part d’un nosaltres comú.

 Per aconseguir aquest nosaltres comú, els esforços han de ser mutus. Als immigrants els correspon el procés d’acomodar els seus costums i els seus hàbits dins dels país d’ acollida; els poders públics, per la seva banda, han d’impulsar prioritàriament totes aquelles iniciatives polítiques que facin possible la inclusió dels nouvinguts dins la tradició democràtica dels drets i dels deures, per fer possible l’accés de tothom al contracte polític en el que es fonamenta l’essència de la democràcia. 

 Es evident que aquest no es el model  que defensa Plataforma per Catalunya; allò que ells volem es condemnar els immigrants a l’eterna condició d’estrangers, amb els drets socials i polítics disminuïts pel  fet que “no son de casa”.

 Afortunadament, al ple municipal PxC es va  trobar sola i aïllada en el seu intent . Una reacció de dignitat democràtica de la resta dels grups polítics molt d’agrair i que va fer més estridents el racisme ideològic i la mala fe  que inspira les propostes d’aquesta gent. 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

LA DIGNITAT DELS PROFESSIONALS DE LA SALUT

 Al conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya li agrada dir que bona part dels canvis introduïts en la manera com s’organitzen els serveis sanitaris “no es fan per raons pressupostàries, sinó que responen a la necessitat d’adaptar-se a les noves necessitats de salut dels ciutadans, a l’objectiu de millorar l’eficiència clínica i a l’establiment d’un nou model de proximitat”. En aquest sentit, ha dit que “els sistemes sanitaris s’han d’adaptar a les necessitats sanitàries dels ciutadans, i no a l’inrevés. I això és el que estem fent”. Sembla mentida a la vista dels fets, però així ho va dir textualment el conseller a la seva compareixença parlamentària a finals del passat mes de juliol

 No sembla pas que els esforços dels responsables polítics de la nostra salut per amagar la realitat de les retallades sota eufemismes i tecnicismes mes o menys sofisticats hagi tingut massa èxit, ara per ara. De fet, el concepte de “retallada sanitària” ha triomfat a tots els nivells. I de no deuen ser pas tan inofensius els canvis en el sistema de salut quan, a la nostra comarca, una colla de treballadors i treballadores de la salut, integrants dels equips d’atenció primària de Cardona i Súria, han tingut que sortir recentment a la palestra pública per defensar la seva dignitat professional i posar en evidència les dificultats que les decisions polítiques, no pas tècniques, els creen per poder dur a terme el seu compromís i obligació de donar un servei de qualitat a la població. Les dades que aquests professionals han fet publiques fa palesa la sideral distància existent entre allò que fa només un mes va dir el conseller en seu parlamentària i la pràctica del departament en aquestes comarques. Aquesta contradicció es ja evident en el camp de l’atenció primària; segur que aviat tindrà noves concrecions a nivell de l’assistència hospitalària, a la vista dels precedents en totes les comarques veïnes.

 Una altra idea que els encanta repetir als responsables actuals del departament de salut es que cal reduir avui la despesa en salut per tal de fer sostenible el sistema en el futur. Be, ja em perdonaran però quan es retalla alguna cosa allò que es fa sostenible ja no es la mateixa cosa: en tot cas es alguna cosa més petita, disminuïda en les seves característiques i prestacions anteriors i, per tant, moltes vegades pitjor. Seria molt més creïble la idea de la sostenibilitat si tot el discurs de l’austeritat anés acompanyat d’una reflexió seriosa sobre el sistema fiscal. Perquè aquesta es l’autèntica mare dels ous: no es tracta de tocar un impost aquí o allà perquè ara venen eleccions. Es tracta d’impulsar una reforma fiscal en profunditat. No es pot parlar de despesa sense parlar de recursos, és a dir d’ingressos. Precisament aquesta és la qüestió clau de l’Estat del Benestar a Espanya i Catalunya: la seva clara i greu insuficiència. Les comparacions amb Europa parlen per si soles: els nostres ingressos fiscals estan entre 8 i 10 punts per sota de la mitjana de EU16. Aquest es el resultat d’una política de desfiscalització impulsada pel PP, CiU i el PSOE en comandita, amb continus privilegis fiscals per les rendes més elevades, acompanyada de permissivitat amb l’elevat frau fiscal. Però d’això el membres dels partits que ens governen no en volen sentir parlar. Ho tenen prohibit per la seva religió

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

DOBLE SALT MORTAL

Dimecres 12 de maig de 2010. Sota la pressió dels mercats financers, el FMI, la UE i altres guardians més domèstics de l’ortodòxia neoliberal, Rodriguez Zapatero decideix traspassar totes les línies vermelles que havia jurat que mai no trepitjaria i anuncia un paquet de mesures que suposen una retallada social mai vista en aquest país: rebaixa dels sous dels funcionaris, congelació de pensions, reducció dels beneficis de la llei de dependència, disminució de la inversió pública… Això si, tot plegat embolcallat amb un bonic i ben suggerent concepte: un esforç col·lectiu, equitatiu i justificat per a sortir de la crisi. Un lema que amaga totes les receptes de les polítiques econòmiques conservadores que tenen per objecte repercutir sobre els més febles les conseqüències d’una crisi creada pels més poderosos, als qual no s’atreveix a tocar-los ni un pel. Semblaria que després d’una genuflexió tant contundent davant els mercats, aquests s’haurien d’haver tranquil·litzat. Doncs no: dos dies després la borsa va baixar un 7%, demostrant que allò que està en el punt de mira del especuladors es el model social europeu, el contracte social que ens defineix i que es una conquesta fonamental fruit de lluites històriques que han costat sang, suor i llàgrimes.

 Dimecres 24 d’agost de 2011. Rodríguez Zapatero decideix oferir, abans de plegar, una darrer sacrifici als mercats i pacta amb Rajoy la reforma de la fins ara intocable Constitució per incloure el sostre de dèficit i de despesa pública en el text constitucional, en mig de l’eufòria dels populars i el desconsol momentani i breu dels diputats socialistes. Pel que sembla una carta del president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, ha estat el detonant d’aquesta inopinada decisió del president espanyol. La carta exigia a Zapatero aquesta i altres mesures (com la fi de l’anomenada ultraactivitat dels convenis laborals i la pròrroga indefinida dels contractes temporals) a canvi de la compra massiva de deute sobirà espanyol i italià en els mercats financers secundaris.

 No tinc cap dubte que els efectes positius d’aquesta mesura sobre la recuperació econòmica i la sortida de la crisi seran a curt termini irrellevants i a mig i llarg termini negatius, perquè estic convençut que la sortida de la crisi passa per deslliurar-se de la suïcida cotilla d’austeritat fiscal imposada per la troica dirigent (França, Alemanya i BCE) al conjunt de la UE.

 A més a més, el sostre de dèficit del 0,4% per al conjunt de les administracions públiques afecta directament a la funció de l’Estat social, perquè nega, o al menys limita, als poders públics la capacitat d’un dels mecanismes més important per encarar la crisi mantenint les polítiques públiques d’igualtat i d’anivellament social. En aquest sentit es també una limitació a la capacitat d’autogovern de la Generalitat.

 Amb tot, no es això el mes greu. En aquesta decisió de Zapatero, ara ja emparada per la totalitat del socialisme espanyol, PSC inclòs, amb honroses i escasses excepcions entre les quals no he vist les del nostre diputat Joan Canongia, el pitjor es el seu demolidor simbolisme. La reforma constitucional sobtadament promoguda busca expressament que no hi hagi cap debat públic sobre el contingut i les conseqüències d’aquesta amb una operació d’una vocació clarament antidemocràtica, per més legal que sigui, que deshonra profundament el socialisme espanyol i l’allunya cada vegada més de l’esquerra social. Es una reforma que trenca el pacte constitucional,  asfixia la democràcia i nega els fonaments de la mateixa Constitució en tant que expressió de la voluntat popular. 

 Zapatero va comparèixer a l’escena política espanyola com un demòcrata radical que estava disposat a ampliar drets socials, drets nacionals i drets civils. A la pràctica, ha protagonitzat un penós procés de penediment i esmena de les polítiques de l’esquerra, una autèntica degolladissa del patrimoni polític del PSOE que afectarà en el futur al conjunt del procés de modernització política i social de l’estat espanyol. Només deixarà als seus hereus la gestió dels residus.

 

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

L’ESTRATÈGIA DE LES MEGAMISSES

Com totes les persones que van néixer a finals de la dècada dels anys quaranta o principis dels cinquanta del segle XX, vaig ser (des)educat en la més estricta ortodòxia del nacionalcatolicisme. Quan jo tenia una mica mes de cinc anys, el dia 27 d’agost de 1953 (avui fa exactament 58 anys) el gloriós i invicte cabdill d’Espanya, per la ma del seu ambaixador davant la Santa Seu, Fernando Maria Castiella, va signar amb la Santa Mare Església l’ anomenat Concordat mitjançant el qual, i en el nom de la Santíssima Trinitat, Franco i Pius XII, es comprometien a assegurar una fecunda col·laboració pel major be de la vida religiosa i civil de la nació espanyola. La nova Espanya sorgida de la gloriosa creuada d’alliberament del comunisme i el separatisme s’assegurava així que els dons i el prodigis divins es dispensessin abundosament sobre el règim franquista. De pas l’església s’assegurava privilegis que ja haurien volgut  totes les sectes impies enemigues del clero catòlic. L’Estat espanyol declarava que la religió catòlica, apostòlica i romana era la única i verdadera religió de la única i verdadera nació espanyola. Al mateix temps, l’estat espanyol reconeixia a l’església el caràcter de societat perfecta, i per tant era una organització que no es sotmetia a la justícia ordinària, els seus membres estaven exempts d’obligacions com el servei militar i no pagaven impostos. Al contrari, l’Estat els pagava com si fossin funcionaris de l’estat i contribuia a sufragar les despeses del culte. A canvi, els professionals de la religió catòlica es convertien en guardians de la moralitat pública i en col·laboradors necessaris del sentinella d’Occident, per aconseguir que tot bon espanyol, fos també un bon catòlic, doncs l’essència de l’espanyolitat es la catolicitat.

En aquest clima vaig viure la meva infància i primera joventut fins que, cap als 18 anys, l’atzar i la necessitat, les grans forces que mouen la història en lloc de la divina providència, hem van portar a conèixer persones que tenien una altra manera de viure la religió i de concebre l’església. Eren cristians que, sense renunciar a la seva fe, havien decidit tenir una presència significativa en el si de la classe obrera espanyola, col·laborant en la lluita per les llibertats democràtiques i per la renovació de les anquilosades estructures eclesials. Gent disposada a omplir de noms i cognoms l’imperatiu de l’amor al pròxim que emanava del seu evangeli. Gent amb una profunda convicció en la força transformadora de la seva fe que xocava amb la religiositat abstracta, pietista i moralista imperant.  

En consideració a totes aquelles persones que van tenir un gran importància en la conformació de la meva pròpia consciència, conservo encara un enorme respecte cap al cristianisme. Però no puc dir el mateix de les persones que governen actualment l’església catòlica. El darrer viatge de Benet XVI a Espanya em confirma en la meva convicció: l’església catòlica està immersa en una profunda involució doctrinal impulsada pels dos darrers papes que l’allunya del sentit evangèlic inicial i l’aproxima als plantejaments de la contrareforma catòlica sorgida del Concili de Trento. Tota la jerarquia eclesial (Vic i Solsona inclosos)  te com a objectiu estratègic restaurar el sagrat com a principi preeminent en la societat i, sobretot, en l’àmbit de la política, sacrificant a aquest objectiu l’autonomia de la persona, el ciutadà com sobirà, l’autoritat civil, la capacitat legislativa dels parlaments, el principi no confessional de tot el que es públic, la investigació científica, etc. El vell principi, que crèiem superat, de que l’home no es pot separar de Déu ni la política de la moral, torna a estar en primera línia de l’agenda episcopal. A cops de megamisses i amb l’ajut de les tropes de xoc eclesials (Legionaris de Crist, els Kikos, els Focolars, l’Opus Dei, etc.), el Papa ens convida a no pensar per nosaltres mateixos i a renunciar a l’ideal il·lustrat de ser individus autònoms, amb consciència pròpia i sense tuteles.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari